La Sala considera que són admissibles els preceptes que fan referència a l’ús normal i general del català, sense que la falta de referències al castellà signifiqui necessàriament la seva exclusió. Per aquest motiu la sentència declara la nul·litat parcial de l’article 2 on es qualifica el català de llengua “preferent” seguint els mateixos termes que utilitzava el TC en l’Estatut d’Autonomia. També es declara la nul·litat parcial dels articles 5,6 i 7 en la mesura que imposaven al ciutadà l’haver de sol·licitar expressa i formalment el canvi de llengua si així ho preferien. La sentència recorda, en aquets sentit, el dret d’opció lingüística corresponent al ciutadà i no a l’Administració. El Tribunal admet que l’Administració es dirigeixi al ciutadà en la llengua que consideri oportuna però considera que ha de contestar les peticions en la llengua que el ciutadà esculli. Per aquest motiu, els impresos hauran d’oferir-se en els dues versions perquè sigui el ciutadà el que triï. 

La sentència també declara la nul·litat de l’article 13 que imposava la publicació de les normes municipals en una sola llengua i també anul·la la imposició d’una llengua determinada als càrrecs municipals.

D’altra banda, la sentència entén conforme a dret aspectes com la utilització del català en l’àmbit intern de l’administració municipal, en les informacions i comunicacions generals dirigides a la ciutadania, en missatges institucionals, retolació i senyalització pública, toponímia i també en la selecció i formació del personal municipal.