El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya té el seu antecedent immediat en les antigues Audiències Territorials nascudes amb la Constitució de 1812, el text legal que és la pedra angular de l'arquitectura jurídica espanyola. La Carta Magna sorgida de les Corts de Cadis va atorgar a les Audiències Territorials la competència de les causes civils i penals al territori sota la seva influència.

Per primera vegada, s'establien les bases perquè els jutges exercissin amb independència. Els jutges tenien la funció exclusiva de jutjar i fer complir el jutjat i s'impedia a les Corts o al Rei l'exercici de funcions jurisdiccionals, així com la potestat d'arxivar causes pendents o obrir judicis finalitzats.

Va caldre esperar fins a 1835 perquè veiessin la llum les Ordenances de les Audiències. Van ser uns documents essencials que van dividir les Audiències en tres Sales diferents amb diferents competències jurisdiccionals: dues Sales civils i una Sala penal.

Aquesta organització judicial va ser respectada per la Llei orgànica del poder judicial de 1870 i, en essència, es conserva encara, amb l'excepció de les jurisdiccions que s’han anat incorporant pel transcurs del temps i l'evolució de la societat.

Els Tribunals Superiors de Justícia, amb la conformació i la demarcació territorial actual, sorgeixen de la planta creada a l'article 26 de la Llei orgànica del poder judicial de 1985. Es van constituir el 23 de maig de 1989.

Enrere van quedar les antigues Audiències Territorials, i es va donar pas així a un model judicial que comprenia el mapa autonòmic i adaptat a les exigències de la Constitució de 1978.

Els Tribunals Superiors culminen d'aquesta forma l'Espanya de les Autonomies, si bé es configuren com a Poder de l'Estat no descentralitzat, dependents del Consell General del Poder Judicial, davant els poders executiu i legislatiu que sí que tenen la seva versió autonòmica.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya es va constituir el 23 de maig de 1989 i el seu primer president va ser José Antonio Somalo.

HISTÒRIA DEL PALAU DE JUSTÍCIA

La idea de construir un Palau de Justícia que acollís tots els òrgans judicials va sorgir l’any 1879, quan l’Ajuntament de Barcelona va prendre la iniciativa de projectar-ne la construcció. En un principi, el lloc escollit havia estat un altre però per falta d’espai finalment es va optar per construir-lo prop de l’Arc del Triomf.  Va predominar la idea que era necessari fer un edifici prou gran com  per incloure els jutjats i també l’Audiència. Es va formar una comissió per coordinar les tasques d’edificació integrada, que estava formada per l’alcalde de la ciutat Francesc Rius i Taulet, tinents d’alcalde i el president de la diputació. Aquesta comissió va encarregar el projecte arquitectònic als arquitectes Josep Domènech i Estapà i Enric Sagnier i Villavecchia. La primera pedra es va col·locar l’11 de juny de 1887. 

En aquells moments, a final del segle XIX, estava previst que l’edifici acollís els jutjats municipals, els jutjats de primera instància, l’Audiència i les habilitacions. 

Els jutjats municipals tenien oficina per als jutges, secretaris, oficials, fiscals i avantsala per a interessats i testimonis. També hi havia oficines per als fiscals, 5 escrivanies per a cada jutjat, sala de testimonis, metges forenses i advocats. 

A l’Audiència s’havien previst dues sales d’assumptes civils, quatre per a assumptes criminals, sala de plens, vuit secretaries, oficines per a oficials, secretaria de govern, sales de testimonis, de presos, de procuradors, sala de capa d’advocats (togues), fiscals, sala de premsa, arxiu, biblioteca, i pisos per a president, secretari i dependències. 

Més de vint anys després que la primera pedra fos col·locada, l’11 de juny de 1908, i gràcies a l’esforç de qui aleshores era el president de l’Audiència Buenaventura Muñoz, que va ser considerat la persona que més va intervenir en la finalització de les obres i l’ornamentació de l’edifici, els infants María Teresa i Fernando van inaugurar el Palau de Justícia.