Condemnes

El Tribunal Suprem ha condemnat Oriol Junqueras per la causa del procés a 13 anys de presó i 13 d'inhabilitació absoluta; i Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa a les penes de 12 anys de presó i 12 d'inhabilitació absoluta, en els quatre casos per delicte de sedició en concurs medial amb un delicte de malversació de fons públics agreujat per raó de la seva quantia.

Així mateix, condemna Carme Forcadell pel delicte de sedició a les penes d'11 anys i 6 mesos de presó i igual temps d'inhabilitació absoluta; Joaquim Forn i Josep Rull a les penes de 10 anys i 6 mesos de presó i 10 anys i 6 mesos d'inhabilitació absoluta; i Jordi Sánchez i Jordi Cuixart a les penes de 9 anys de presó i 9 anys d'inhabilitació absoluta.

Quant a Santiago Vila, Meritxell Borràs i Carles Mundó, són condemnats cadascun d'ells com a autors d'un delicte de desobediència a les penes de 10 mesos de multa, amb una quota diària de 200 euros, i 1 any i 8 mesos d'inhabilitació especial.

La sentència absol els acusats Joaquim Forn, Josep Rull, Santiago Vila, Meritxell Borràs i Carles Mundó del delicte de malversació.

Entre altres arguments i fonaments jurídics la sentència recull els següents:

No hi ha rebel·lió

La Sala dóna per provada l'existència de violència. Però no basta la constatació d'indiscutibles episodis de violència per proclamar que els fets integren un delicte de rebel·lió. Resoldre el judici de tipicitat responent amb un monosíl·lab a la pregunta de si va haver-hi o no violència, suposa incórrer en un reduccionisme analític que aquesta Sala -per més que s'hagi estès aquest discurs en altres àmbits- no pot subscriure. La violència ha de ser una violència instrumental, funcional, preordenada de manera directa, sense passos intermedis, a les finalitats que animen l'acció dels rebels. I és en aquest punt on topem -encara en l'àmbit del tipus objectiu- amb un altre obstacle per a l'afirmació del judici de tipicitat. Parlem, és clar, de l'absoluta insuficiència del conjunt d'actes previstos i duts a terme per a imposar de fet l'efectiva independència territorial i la derogació de la Constitució espanyola en el territori català. Dit amb altres paraules, és violència per a aconseguir la secessió, no violència per a crear un clima o un escenari en què es faci més viable una ulterior negociació.

Va bastar una decisió del Tribunal Constitucional per despullar d'immediata executivitat els instruments jurídics que es pretenien fer efectius pels acusats. I la conjura va ser definitivament avortada amb la mera exhibició d'unes pàgines del Butlletí Oficial de l’Estat que publicaven l'aplicació de l'article 155 de la Constitució a la comunitat autònoma de Catalunya. Aquest fet va determinar a alguns dels processats a emprendre sobtada fugida. Els acusats que van decidir romandre -ja sigui per decisió personal, ja per l'efectivitat de les mesures cautelars de presó que van ser adoptades- van desistir incondicionalment de l'aventura que havien emprès. És més, des del primer moment es van aplicar amb normalitat les previsions d'aquella norma constitucional en la mesura autoritzada al Govern d'Espanya pel Senat.

La Sala considera que l'exclusió del delicte de rebel·lió està justificada, no sols per raons objectives, lligades a la falta de funcionalitat de la violència, sinó també per raons subjectives:

Tots els acusats ara objecte d'enjudiciament eren conscients de la manifesta inviabilitat jurídica d'un referèndum d'autodeterminació que es presentava com la via per a la construcció de la República de Catalunya. Sabien que la simple aprovació d'enunciats jurídics, en oberta contradicció amb les regles democràtiques previstes per a la reforma del text constitucional, no podria conduir a un espai de sobirania. Eren coneixedors que el que s'oferia a la ciutadania catalana com l'exercici legítim del dret a decidir, no era sinó el cimbell per a una mobilització que mai desembocaria en la creació d'un Estat sobirà. Sota l'imaginari dret d'autodeterminació s'agotzonava el desig dels líders polítics i associatius de pressionar al Govern de la Nació per a la negociació d'una consulta popular. Els il·lusionats ciutadans que creien que un resultat positiu de l'anomenat referèndum d'autodeterminació conduiria a l'anhelat horitzó d'una república sobirana, desconeixien que el dret a decidir havia mutat i s'havia convertit en un atípic dret a pressionar. Malgrat això, els acusats van propiciar un entramat jurídic paral·lel al vigent i van promoure un referèndum mancat de totes les garanties democràtiques. Els ciutadans van ser mobilitzats per a demostrar que els jutges a Catalunya havien perdut la seva capacitat jurisdiccional i van ser, a més, exposats a la compulsió personal mitjançant la qual l'ordenament jurídic garanteix l'execució de les decisions judicials.

Malgrat el desplegament retòric dels qui van ser acusats, la veritat és que, des de la perspectiva de fet, la inviabilitat dels actes concebuts per a fer realitat la promesa independència era manifesta. L'Estat va mantenir en tot moment el control de la força, militar, policial, jurisdiccional i, fins i tot, social. I ho va mantenir convertint l'eventual propòsit independentista en una mera quimera. D'això n’eren conscients els acusats. L'Estat va actuar, per tant, com a únic dipositari de la legitimitat democràtica per tal de garantir la unitat sobirana de la qual aquella emana.

La tipicitat del delicte de rebel·lió sorgeix des de la posada en perill dels béns jurídics a què es refereix l'article 472 del Codi Penal. Però aquest risc -insistim- ha de ser real i no un mer ensomni de l'autor o un artifici enganyós creat per a mobilitzar a uns ciutadans que van creure estar assistint a l'acte històric de fundació de la república catalana i, en realitat, havien estat cridats com a part tàcticament essencial de la veritable finalitat dels autors. L'acte participatiu presentat pels acusats a la ciutadania com el vehicle per a l'exercici del dret a decidir -fórmula jurídica adaptada del dret d'autodeterminació- no era una altra cosa que l'estratègica fórmula de pressió política que els acusats pretenien exercir sobre el Govern de l'Estat.

Els acusats sabien, des del moment mateix del disseny independentista, que no existeix marc jurídic per a una secessió reeixida per la simple via de fet, sense un altre suport que el d'una normativa de ruptura constitucional que perd la seva eficàcia en l'instant mateix de la seva publicació. Els acusats sabien que un referèndum sense la més mínima garantia de legitimitat i transparència per a la comptabilització del seu resultat, mai seria homologat per observadors internacionals veritablement imparcials. Eren conscients, en fi, que la ruptura amb l'Estat exigeix alguna cosa més que l'obstinada repetició de consignes dirigides a una part de la ciutadania que confia ingènuament en el lideratge dels seus representants polítics i en la seva capacitat per a conduir-los a un nou Estat que només existeix en l'imaginari dels seus promotors. (…) Uns processats que, al mateix temps que presentaven el referèndum del dia 1 d'octubre com a expressió del genuí i irrenunciable exercici del dret d'autodeterminació, explicaven que, en realitat, el que volien era una negociació directa amb el Govern de l'Estat. És insalvable la contradicció en què incorre qui es dirigeix a la ciutadania proclamant que ha accedit al seu propi espai de sobirania i immediatament deixa sense efecte la declaració d'independència per a tornar al punt de partida i reclamar, no la independència, sinó la negociació amb un ens sobirà del qual afirma haver-se esqueixat, encara que només temporalment durant uns pocs segons.

Delicte de sedició

La defensa política, individual o col·lectiva, de qualsevol de les finalitats enumerades en l'art. 472 del CP -entre altres, derogar, suspendre o modificar totalment o parcialment la Constitució o declarar la independència d'una part del territori nacional- no és constitutiva de delicte. Però sí que ho és mobilitzar a la ciutadania en un alçament públic i tumultuari que, a més, impedeix l'aplicació de les lleis i obstaculitza el compliment de les decisions judicials. Aquesta és la porció d'injust que abasta l'article 544 del CP. Ambdós preceptes es troben en una relació de subsidiarietat expressa. No podem, en fi, fer nostre un mal entès principi d'insignificança, que recondueixi a la total impunitat comportaments que, inútils per a les finalitats determinants de la mena de rebel·lió, satisfan les previsions d'altres tipus penals, com en aquest cas, el delicte de sedició.

La Sala posa de manifest la necessitat de no incórrer en l'error d'entendre que l'ordre públic com a referència sistemàtica comuna dels delictes acollits en el títol XXII del Llibre II del Codi Penal, impedeix incloure en el seu àmbit conductes d'especial i qualificada gravetat. De fet, alguns dels delictes de terrorisme allotjats sota la rúbrica de delictes contra l'ordre públic exigeixen un element tendencial, encaminat a «…subvertir l'ordre constitucional» (cf. art. 573.1.1 CP). Són preceptes, per tant, que desborden els reduïts límits del concepte d'ordre públic concebut com a bé jurídic autònom. Tot això ha portat a diferenciar l'ordre públic d'altres conceptes com el de pau pública, que permetria construir un bé jurídic identificable amb l'interès de la societat en l'acceptació del marc constitucional, de les lleis i de les decisions de les autoritats legítimes, com a pressupost per a l'exercici i gaudi dels drets fonamentals.

La protecció de la integritat territorial és comuna en les constitucions europees

Davant de l'argument de les defenses respecte a una sobreprotecció de la unitat d'Espanya, la sentència destaca que la protecció de la unitat territorial d'Espanya no és una extravagància que singularitzi el nostre sistema constitucional. La pràctica totalitat de les constitucions europees inclou preceptes encaminats a reforçar la integritat del territori sobre el qual s'assenten els respectius Estats. Els textos constitucionals d'alguns dels països d'origen dels observadors internacionals contractats pel govern autonòmic català -que en la seva declaració com a testimonis en el judici oral van censurar la iniciativa jurisdiccional encaminada a impedir el referèndum-, inclouen normes d'especial rigor. La Constitució alemanya declara inconstitucionals «els partits que, pels seus objectius o pel comportament dels seus membres, busquin minvar o eliminar l'ordre constitucional democràtic i de llibertat, o posin en perill l'existència de la República Federal Alemanya» (art. 21.2). La Constitució francesa de 1958 s'obre amb un precepte en el qual es proclama que «França és una República indivisible…» (art. 1). El President de la República «vigila pel respecte de la Constitució i assegura (…) la continuïtat de l'Estat» (art. 5). La Constitució italiana de 1947 declara que «la República, una i indivisible, reconeix i promou les autonomies locals» (art. 5). A Portugal, la Constitució de 1976 assenyala que «l'Estat és unitari» (art. 6) i el President de la República ostenta la representació de la República Portuguesa i qui «…garanteix la independència nacional i la unitat de l'Estat» (art. 120).

Cap Constitució europea avala el dret a decidir

No existeix (…) tractat internacional que hagi codificat el «dret a decidir». Tot moviment de secessió unilateral en una societat que ha fet seves la Convenció de Drets Humans de 1951 i la Carta de Drets de Lisboa de 2010 és, per definició, un moviment antidemocràtic, perquè antidemocràtic és destrossar les bases d'un model constitucional per a construir una república identitària en la qual el pluralisme ideològic i polític no estan garantits. I això encara que pretengui camuflar-se la falta de legitimitat política del projecte secessionista mitjançant la totalitària preeminència d'un suposat principi democràtic que s'imposaria sobre l'Estat de dret. No hi ha democràcia fora de l'Estat de Dret. Duta a les seves últimes conseqüències aquesta obcecada prevalença, hauríem d'admetre que l'aplicació del «dret a decidir» podria imposar-se en qualsevol moment i respecte de qualsevol matèria reglada per l'ordenament jurídic. Una societat en la qual la seva carta fundacional subordina a la voluntat del seu President l'estructura mateixa del poder judicial només pot ser construïda mitjançant la vulneració de principis constitucionals que mai haurien pogut ser modificats per les vies legals de reforma. I la contumaç recerca d'aquest model de ruptura, desoint els requeriments formulats pel Tribunal Constitucional, vulnera béns jurídics del màxim rang axiològic.

La conversió del «dret a decidir», com a indiscutible facultat inherent a tot ésser humà, en un dret col·lectiu associat a un poble, contindrà sempre un salt en el buit. No existeix un «dret a decidir» exercitable fora dels límits jurídics definits per la pròpia societat. No existeix tal dret. La seva realitat no és una altra que la d'una aspiració política.

La Sala no pot acceptar, és clar, el «dret a decidir» com a termòmetre de mesurament de la qualitat democràtica d'una societat. És més, la qualitat democràtica d'un Estat no pot fer-se dependre de la incondicional acceptació d'aquest dret. La democràcia pressuposa, és cert, el dret a votar, però és una mica més que això. Suposa també el respecte pels drets polítics que el sistema constitucional reconeix a altres ciutadans, el reconeixement dels equilibris entre poders, l'acatament de les resolucions judicials i, en fi, la idea compartida que la construcció del futur d'una comunitat en democràcia només és possible respectant el marc jurídic que és expressió de la sobirania popular. No existeix cap constitució europea que avali el «dret a decidir», tal com de manera reiterada, reivindiquen els processats. Cap tribunal constitucional del nostre entorn ha reconegut aquest dret entre el catàleg de drets que formen el nostre patrimoni jurídic.

Un dret d'autodeterminació que seria només d'una part de la ciutadania: la que es va deixar seduir per les cridades del Govern i altres agents socials i polítics a una votació que es presentava fal·laçment com a legítima. Un suposat dret que es presentava marginant i menyspreant a un altre enorme bloc ciutadà -per als quals seria heterodeterminació o determinació per força- que van optar per no participar en aquesta convocatòria per considerar-la fantasiosa, il·legal i també presumiblement il·legítima. És simplista presentar les coses com un conflicte entre llei i legitimitat. És un conflicte entre el concepte de legitimitat d'uns –més o menys, però no tots, ni tan sols de la majoria- i una legalitat a la qual molts altres –no necessàriament menys- també consideren legítima. Al final el que un sector – major o menor, no estem davant un problema quantitatiu- considerava legítim, es volia imposar i fer prevaler, no ja sobre una legalitat contradictòria amb aquesta concepció d’allò legítim, sinó sobre el que molts altres consideraven legítim, ajustat a la justícia i que a més estava avalat per una legalitat democràtica que es menysprea. No és legitimitat contra legalitat. És un conflicte entre les concepcions parcials d'uns sobre la legitimitat i les conviccions d'uns altres que, a més, compten amb el suport d'unes lleis i una Constitució aprovades després d'uns processos legals ajustats a tots els estàndards democràtics i, per descomptat, susceptibles de ser modificades per procediments legals.

El concepte de sobirania, per més que vulgui subratllar-se el seu caràcter polisèmic, continua sent la referència legitimadora de qualsevol Estat democràtic. És cert que assistim a una transformació de la sobirania, que abandona el seu format històric de poder absolut i es dirigeix cap a una concepció funcional, adaptada a un imparable procés de globalització. Però malgrat les transformacions, la sobirania subsisteix i no queda neutralitzada mitjançant una armadura jurídica construïda a partir de contumaços actes de desobediència al Tribunal Constitucional. La construcció d'una república independent exigeix l'alteració forçada del subjecte de la sobirania, és a dir, l'anticipada mutilació del subjecte originari del poder constituent, que expressa la base sociològica de qualsevol Estat civilitzat. El «dret a decidir» només pot construir-se llavors a partir d'un permanent desafiament polític que, valent-se de vies de fet, ataca una vegada i una altra l'essència del pacte constitucional i, amb ell, de la convivència democràtica.

La recerca d'una cobertura normativa a aquest desafiament, lluny d'alleujar la seva gravetat la intensifica, en la mesura en què transmet a la ciutadania la falsa creença que l'ordenament jurídic recolza la viabilitat d'una pretensió inassolible. I els responsables polítics que van abanderar aquest missatge eren -i continuen sent- conscients, malgrat la seva estratègica ocultació, que el subjecte de la sobirania no es desplaça ni es retalla mitjançant un simple enunciat normatiu. L'experiència històrica demostra que la demolició dels fonaments del pacte constituent no s'aconsegueix mitjançant la successió formal de preceptes.

Des de la perspectiva exposada, no és factible parlar de col·lisió de principis - principi democràtic i principi de legalitat- com a antagònics, perquè el primer no té contingut si no és emmarcat en una llei que li proporcioni el sentit precís i la necessària estructura de garantia.

Jutge imparcial

Han estat, almenys, set els incidents de recusació promoguts contra nou magistrats d'aquesta Sala. El qüestionament de la imparcialitat dels magistrats que integrem la Sala ha estat un contínuum, molt distanciat del significat processal de la recusació com a instrument per a garantir la imparcialitat judicial. Les circumstàncies d'un i un altre signe que han estat presents al llarg del judici han portat a les defenses a una estratègia de demonització de la Sala Segona del Tribunal Suprem. Aquesta idea ha estat present fins a l'últim moment del desenvolupament del plenari, en el qual alguns dels acusats van continuar presentant-se com a víctimes d'un procés polític, sense que faltés qui va considerar que el seu enjudiciament només s'explicava pel seu nom i cognoms. La recusació dels integrants de la Sala s'ha convertit, per tant, en una rutina que, de manera contumaç, ha estat emprada com un instrument de deslegitimació del Tribunal Suprem.

Desobediència civil

S'ha vist en la desobediència civil un patrimoni irrenunciable de tota cultura política madura, un augment en la qualitat moral de la societat i, fins i tot, l'expressió d'una ètica de la dissidència. La desobediència apareix així com un mecanisme dinamitzador, imprescindible per a no caure en una democràcia adotzenada, instal·lada en el conformisme acomodatici. I és que la majoria, com obligada font de legitimitat democràtica, no sempre garanteix la justícia del que majoritàriament s’ha acordat. Per aquest motiu la desobediència civil, entesa com a pública exteriorització de la dissidència i la reivindicada necessitat de canvi, té un valuós paper encaminat a la reinterpretació del que majoritàriament s'ha considerat com el bé comú. Cap text constitucional és perfecte. La seva presentació com un bloc jurídic hermètic, tancat a qualsevol proposta de reforma va en contra del propi significat del pacte constitucional. No existeixen els consensos perpetus, ni les societats en permanent estat d'assentiment.

Però si davant qualsevol decisió judicial arribéssim a admetre que qui no la comparteix i la considera injusta, està habilitat per a impedir el seu compliment, quina tutela es prestaria als qui pogués beneficiar aquesta decisió o als qui la comparteixen i la consideren justa? Un plantejament absolutista de les pròpies idees o conviccions, habilitant per a desoir als poders públics legítims, condemna als qui se situen al costat de la llei al paper de ciutadans de segon ordre. Les idees de qui desobeeix civilment s'imposen sobre les de qui se sotmet a la llei i al que disposa l'autoritat judicial o d'un altre ordre.

Ningú pot arrogar-se el monopoli d'interpretar què és allò legítim, llançant a l'àmbit d’allò il·legítim a qui no comparteixi les seves idees sobre l'autodeterminació, per més que al·legui com a justificació la prevalença de l'exercici del dret a la desobediència civil. Els arguments amb els quals es pretén justificar aquesta dissidència no poden ser utilitzats per a derrotar al que no pensa igual, ni per a imposar-se a la legalitat, basant-se en l'excloent reivindicació d'una legitimitat superior. També altres ciutadans que professen altres concepcions sobre el problema territorial gaudeixen d'iguals drets. I amb iguals mètodes -tant en el pla del teixit social com en el de la política institucional- ha de respectar-se la seva capacitat i dret d'oposar a aquestes idees altres que per a ells són les que encarnen la legitimitat. Per a aconseguir que les respectives, plurals i no coincidents idees d’allò legítim i allò just es plasmin en l'ordenament, s'articulen uns procediments que han estat objecte de consens per tots els ciutadans i que tenen cabuda en la Constitució i en les lleis, que no són inalterables sinó que poden ser modificats a través de vies democràtiques en les quals es tracta de garantir que les idees d'uns pocs no siguin imposades a la majoria. I al mateix temps que les majories no menyscabin els drets de les minories.

Quan s'envaeixen espais acotats per normes penals mitjançant actuacions animades per un desig, no sols d'exterioritzar la dissidència, que pot estar fundada en conviccions profundes, sinó també d'aconseguir la modificació de la legalitat –ordinària o constitucional- per a conformar-la a les pròpies idees o aspiracions, s'ha d'assumir que el mateix ordenament reaccioni amb els ressorts previstos en ell com a autodefensa enfront de vies, no ja mancades de cobertura, sinó en oberta oposició i rebel·lia enfront de la legalitat.

Llibertat ideològica i dret de reunió

La Sala coincideix, per descomptat, que la llibertat ideològica no sols empara, sinó que també protegeix la reivindicació del dret d'autodeterminació. Els partits polítics en la candidatura dels quals (…) s'han presentat en diferents processos electorals (alguns dels acusats) defensen a través dels seus representants, amb la més absoluta normalitat, en el Parlament, en els mitjans de comunicació i, sempre que el tenen per convenient, la legitimitat democràtica del dret d'autodeterminació. Sostenir que la raó de l'acusació i condemna té com a substrat fàctic el simple fet de defensar l'autodeterminació de Catalunya, només pot entendre's com un alleujament retòric, tan legítim des de la perspectiva del dret de defensa, com a inacceptable en termes jurídics.

El succeït l'1 d'octubre no va ser només una manifestació o un acte massiu de protesta ciutadana. Si hagués estat això, no hi hauria reacció penal. Va ser un aixecament tumultuari encoratjat pels acusats entre moltes altres persones per a convertir en paper mullat -amb l'ús de vies de fet i força física- unes decisions judicials del Tribunal Constitucional i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Res caldria retreure si l'actuació s'hagués concretat en concentracions massives, protestes multitudinàries, manifestacions amb lemes durs i combatius. Tot això està no sols protegit, sinó fins i tot estimulat pel text constitucional i l'esperit que l'anima. Però el que no pot tolerar la nostra Constitució ni la Llei Fonamental de cap Estat democràtic, és supeditar una de les més elementals exigències de l'Estat de dret, això és, l'acatament de la decisió d'un Tribunal -que no adhesió ni aplaudiment, ni immunitat davant la crítica- a la voluntat d'una, deu, mil, milers o milions de persones. Màximament quan hi ha un altre punt numèric de ciutadans que confien en aquesta decisió i la respecten i fins i tot la comparteixen, i volen confiar que també ells seran protegits per l'Estat de Dret.

En el contingut material del dret de reunió tenen cabuda els crits reivindicatius o l'encesa protesta enfront de resolucions de qualsevol dels poders de l'Estat. Titllar d'injustes o il·legals unes detencions i fer-ho públicament en una concentració de ciutadans, té ple recer en l'exercici del dret de reunió que proclama i reconeix l'art. 21 de la Constitució espanyola. L'apassionada defensa de la independència de Catalunya forma part de la normalitat democràtica. Demanar en una concentració que l'administració de justícia s'integri només per Jutges catalans és una afirmació protegida per la llibertat d'expressió. (…)

No obstant això, el dia 20 de setembre de 2017, el que va tenir lloc no va ser una concentració ciutadana per a protestar per les detencions i registres que s'estaven practicant des de primeres hores del matí, en compliment de diferents resolucions dictades pel Jutge d'instrucció núm. 13 de Barcelona. Els líders associatius sabien -i així ho van fer constar en les seves intervencions i consignes- que la Guàrdia Civil tenia l'obligació legal de traslladar els detinguts al lloc en el qual s’havia de practicar el registre. Eren plenament conscients que una comissió judicial, integrada per la Lletrada de l'Administració de Justícia i de la qual formaven part més d'una desena de Guàrdies Civils, intentava fer-se amb les fonts de prova que havien estat requerides pel Magistrat ordenant de les entrades i registres. El que va motivar l'actuació dels acusats era demostrar a tota la societat, en ple i acreditat concert amb els responsables governamentals, que els Jutges i Magistrats que exercien la seva funció constitucional a Catalunya, havien perdut la capacitat per a executar les seves resolucions.

Malversació

La sentència absol Rull, Forn, Vila, Mundó i Borràs del delicte de malversació de cabals públics que els atribueix el Ministeri Fiscal, l'Advocacia de l'Estat i l'acusació popular. És cert que tots ells van subscriure l'acord governatiu que va anunciar l'assumpció solidària de totes les despeses que es promoguessin pel Govern per a la realització del referèndum. Però la codelinqüència exigeix, com a pressupost conceptual acceptat per la jurisprudència d'aquesta Sala, alguna cosa més que el previ acord de voluntats per a delinquir.

És indispensable que el copartícip realitzi actes materials, nuclears o no, d'execució. Doncs bé, no ha quedat acreditat -pesi a l'esforç probatori desplegat per les acusacions- que la Consellera Sra. Borràs o els Consellers Srs. Forn, Rull, Vila i Mundó haguessin posat l'estructura dels departaments que dirigien al servei de despeses concretes justificades per a la celebració del referèndum il·legal. Algun d'ells, fins i tot, com van al·legar alguns testimonis, van donar ordres específiques per a la no aplicació de partides pressupostàries a la consulta prevista per al dia 1 d'octubre. És el cas, de manera especial, dels Srs. Vila i Mundó i de la Sra. Borràs. I aquesta és la diferència respecte dels altres membres del Govern que sí que seran condemnats per aquest delicte, ja que no es van limitar a una exteriorització compartida de la seva voluntat de sostreure's al control financer propi de les societats democràtiques, sinó que van executar actes concrets de dispendi econòmic que no era una altra cosa que la genuïna expressió de la seva deslleialtat.

Petició del Fiscal de compliment de la meitat de la pena imposada per a la classificació dels penats en tercer grau penitenciari

La Sala considera que aquesta facultat no pot ser interpretada com un mecanisme jurídic per a evitar anticipadament decisions de l'administració penitenciària que no es considerin concordes amb la gravetat de la pena. Aquestes decisions tenen la seva via impugnativa ordinària i poden ser objecte de revisió. L'article 36.2 del Codi Penal el que atorga al tribunal sentenciador és la facultat d'efectuar un pronòstic de perillositat que preservi els béns jurídics que van ser violentats amb el delicte. I només des d'aquesta perspectiva s’ha de respondre la petició del Fiscal. Els acusats han estat castigats, a més de les penes privatives de llibertat associades als tipus pels quals es formula condemna, a penes d'inhabilitació absoluta que exclouen el sufragi passiu i la capacitat per a assumir responsabilitats com aquelles que estaven sent exercides en el moment de delinquir.

En definitiva, la capacitat jurisdiccional per a revisar decisions administratives en l'àmbit penitenciari que es considerin contràries a dret, és la millor garantia que el compliment de les penes s'ajustarà, sempre i en tot cas, a un pronòstic individualitzat de compliment i progressió. El protagonisme que el nostre sistema jurídic atribueix al Fiscal per a reaccionar enfront de decisions contràries a la legalitat que ha d'inspirar l'execució de penes privatives de llibertat, afegeix una garantia que justifica la nostra resposta.